Euskadi'12-Adolescents'98

L'emoció que sentia en aquell moment, era impressionant, no es podia explicar amb paraules, sols ho podíem entendre 37 nens, 37 ànimes.
L'emoció de baixar de l'autocar després d'unes 8 hores de viatge, l'alegria de saber que teníem 12 dies per endevant, per ser lliures de la ciutat, per reflexionar, per sentir, per ser un mateix.
8 monitors seríen els únics adults que rondarien per les contrades de la casa de Bakio.
2 tandes barrejades, 37 mirades desconegudes que al moment, eren semblants a les de tota una vida.
12 dies? Tan poc?

Al món d'Euskadi, tan sols havien passat 5 minuts, però al món real, ja n'havien passat 12, tan ràpid? Feia 2 minuts, m'estava presentant als meus companys, i ara? no podia ser, em tornava a retrobar a casa, sol, sense cap cos fent-me costat. Estic somniant? Estic tenint un malson que m'atrapa i no em deixa escapar? Vull sortir del món real, vull tornar a aquell lloc que per mi havia sigut una experiència inoblidable, vull ser lliure. Llavors en aquell precís instant vaig pensar en aquella cançó, sols amb la tornada:
Vols ser lliure, vols ser un altre falcó en el cel, però tot just del niu acabes de marxar...
I per un instant, vaig tornar a Bakio, per un instant, el foulard taronja em cobria el cap, les xiruques, em protegien els peus, i una motxilla força pesada, em penjava de l'esquena, i uns companys, m'ajudaven a fer camí mentre cantàvem “Junts caminarem”.
Ningú tampoc, a part de nosaltres 37, podrà sentir l'eufòria d'arribar a la casa després de 2 dies d'excursió.
Ni una abraçada amiga sota les llums del cel.
I tampoc ningú com jo, podrà sentir els seus amics a prop, quan en una excursió, el peu et falla, perquè si algun dia, algú que no és un euski llegeix això, ha de saber, que vaig tenir en tot moment algú agafant-me la mà i animar-me a seguir endevant, distraient els meus pensaments d'aturar-me i llençar-ho tot per la borda, estirant-me la mà i portant el propi pes més el meu i tot i així somrient-me. I és que Euskadi, vol dir això, fer tirar endevant 36 amistats alhora, somriure en tot moment, i sobretot, viure el present.
I recordar els banquets que ens fèiem? Això comportava estar a la cuina, fent menjar amb la recepta perfecta: un polsim d'amor, un grapat de paciència, un rajolí de constància, una cullerada de fidelitat i tot barrejat i embolicat amb un foulard que ens identifica: el taronja!
I els crits? Gora Gora? Euskadi! A un mateix cor, cridant Euskadi amb el cor, amb ganes que et sentin.
I les cançons? Tots a una mateixa veu cantant un mateix sentiment.
I l'APM? D'una frase amb un toc d'humor, fer-ne una activitat reflexiva i divertida per adonar-nos què passa a fora el món real.
Tot això eren petites activitats que ens han marcat, però la pregunta és: Hi tornarem o no?!
Gràcies doncs, per aquests 12 dies tan màgics al vostre costat. Se us estima Euskis!

Castellsagué