L'essència d'Euskadi sempre amb nosaltres...

Després d’un mes llarg d'haver viscut la trepidant història d'Euskadi i conèixer tots els seus components (els Euskis) , per fi he pogut reflexionar i sentir que l'esperit d'Euskadi sempre estarà amb nosaltres...
No s'hi val a dir les frases típiques com "vull tornar" o " ho trobo a faltar", perquè, potser físicament no estem a Bakio, però és un fet que ens quedarà per tota la vida, per tant, no s'hi val a tenir nostàlgia...
-Euskis, això tan sols comença- diria la Noe. I sí! Doncs és així! No hem d'estar tristos perquè volem tornar, hem d'estar feliços perquè hem pogut estar allà, hem pogut compartir moments que mai els oblidarem, amb persones que sempre les tindrem presents. Perquè hem pogut viure cada instant i cada moment de la millor manera que es podia fer durant 13 dies…I saber que, l'any que ve, es pot repetir igual o millor a Campaments'13*-*


Fem possible junts aquest món nou...

Euskadi'12-Adolescents'98

L'emoció que sentia en aquell moment, era impressionant, no es podia explicar amb paraules, sols ho podíem entendre 37 nens, 37 ànimes.
L'emoció de baixar de l'autocar després d'unes 8 hores de viatge, l'alegria de saber que teníem 12 dies per endevant, per ser lliures de la ciutat, per reflexionar, per sentir, per ser un mateix.
8 monitors seríen els únics adults que rondarien per les contrades de la casa de Bakio.
2 tandes barrejades, 37 mirades desconegudes que al moment, eren semblants a les de tota una vida.
12 dies? Tan poc?

Al món d'Euskadi, tan sols havien passat 5 minuts, però al món real, ja n'havien passat 12, tan ràpid? Feia 2 minuts, m'estava presentant als meus companys, i ara? no podia ser, em tornava a retrobar a casa, sol, sense cap cos fent-me costat. Estic somniant? Estic tenint un malson que m'atrapa i no em deixa escapar? Vull sortir del món real, vull tornar a aquell lloc que per mi havia sigut una experiència inoblidable, vull ser lliure. Llavors en aquell precís instant vaig pensar en aquella cançó, sols amb la tornada:
Vols ser lliure, vols ser un altre falcó en el cel, però tot just del niu acabes de marxar...
I per un instant, vaig tornar a Bakio, per un instant, el foulard taronja em cobria el cap, les xiruques, em protegien els peus, i una motxilla força pesada, em penjava de l'esquena, i uns companys, m'ajudaven a fer camí mentre cantàvem “Junts caminarem”.
Ningú tampoc, a part de nosaltres 37, podrà sentir l'eufòria d'arribar a la casa després de 2 dies d'excursió.
Ni una abraçada amiga sota les llums del cel.
I tampoc ningú com jo, podrà sentir els seus amics a prop, quan en una excursió, el peu et falla, perquè si algun dia, algú que no és un euski llegeix això, ha de saber, que vaig tenir en tot moment algú agafant-me la mà i animar-me a seguir endevant, distraient els meus pensaments d'aturar-me i llençar-ho tot per la borda, estirant-me la mà i portant el propi pes més el meu i tot i així somrient-me. I és que Euskadi, vol dir això, fer tirar endevant 36 amistats alhora, somriure en tot moment, i sobretot, viure el present.
I recordar els banquets que ens fèiem? Això comportava estar a la cuina, fent menjar amb la recepta perfecta: un polsim d'amor, un grapat de paciència, un rajolí de constància, una cullerada de fidelitat i tot barrejat i embolicat amb un foulard que ens identifica: el taronja!
I els crits? Gora Gora? Euskadi! A un mateix cor, cridant Euskadi amb el cor, amb ganes que et sentin.
I les cançons? Tots a una mateixa veu cantant un mateix sentiment.
I l'APM? D'una frase amb un toc d'humor, fer-ne una activitat reflexiva i divertida per adonar-nos què passa a fora el món real.
Tot això eren petites activitats que ens han marcat, però la pregunta és: Hi tornarem o no?!
Gràcies doncs, per aquests 12 dies tan màgics al vostre costat. Se us estima Euskis!

Castellsagué

Colònies de Dansa

Ja farà una setmaneta i mitja que estava il·lusionada i molt impacient per anar a l'antic Balneari de Rocallaura per passar 7 dies al costat de tres amigues molt importants per a mi...La setmana va passar en un obrir i tancar d'ulls amb una companyia insuperable, classes i més classes de dansa i activitats organitzades per fer-nos'ho passar d'allò més bé!

Cada dia era aprofitat al màxim i acabàvem rendides, pero tot i així, encara ens quedaven forces per petar la xerrada abans d'anar a dormir...
L'endemà ens aixecàvem, ens rentàvem la cara i baixàvem al menjador tots endormiscats amb el pijama posat!
Ben alimentats, pujàvem de nou a les habitacions i ens preparàvem per un nou dia, vestint-nos per fer les classes de dansa, que començaven  a les 10h! Després anàvem a la piscina, (per nosaltres una mica massa poc fonda) i ens refrescàvem després d'un matí molt calorós...
Despres de dinar, començàvem les activitats lúdiques de pintar samarretes, fer polseres i trenes o, simplement, pintar-nos les ungles i la cara.
Ben decorats, començàvem el teatre musical amb anglès, (els petits, el del Geronimo Stilton, i els grans, Fama) i ens feien fer exercicis de perdre la vergonya o fer improvitacions...Tot seguit, una bona dutxa i a sopar! (tot i que l'aigua sempre ens tocava freda ja que les petites la gastaven tota!)

Aquestes colònies han sigut al·lucinants...sobretot la companyia: des de les nenes petites, les mitjanes fins als monis, professors i professores de dansa: la unió de totes aquestes persones han fet que ens sortís un festival espectacular pensant que només ho havíem assajat durant una setmana! L'últim dia va ser el millor i el pitjor alhora, perquè havíem de despedir-nos...Però el què em tranquil·litzava és que, quan preguntaves qui vindria l'any que ve, casi tothom et deia que vindria...Això et tranquil·litzava bastant; pensar que tot això no s'acaba, que l'any que ve segueix...